L’intendance suivra

L’estat serà interclassista o no serà, la qual cosa no vol dir que ho siguin les seves estructures i institucions. Qui no s’imagini un estat interclassista haurà de tornar a la dictadura del proletariat, si és que això ha existit mai, cosa que dubto. O es vol l’estat o bé no es vol o senzillament s’està contra l’estat, sigui quin sigui. I aquest és el tema. Interclassista va ser la consulta del nou de novembre, i abans el referèndum “legal” que es demanava.

Buscar, i sobretot trobar, paral·lelismes històrics podria fer somriure. Però és cert que un cert pathos de resistencialisme s’apunta en l’actitud del president Mas. La conferència del full de ruta es va orquestrar amb una estètica de droite divine, és cert. Per l’escenografia, pel caire del discurs i sobretot pel gestum. L’any 1944 el  general De Gaulle va aconseguir tàcticament, en implicar els comunistes en l’esforç militar de resistència i integrar-los en les FFI (Forces franceses de l’Interior) preparar la postguerra a la França posterior a l’Alliberament, amb una certa pau inicial en la dinàmica de lluita de classes. I així es va aconseguir un programa que va fonamentar l’estat del benestar: el programa del CNR (Consell Nacional de la Resistència) que implicava gaullistes, democristians, socialistes i comunistes. Aquest pacte constitucional va estatalitzar grans corporacions estratègiques, va instituir el sistema universal de pensions i assenyalà límits al benefici lucratiu de les empreses. De les seves restes encara en viu la França republicana d’avui. En aquells moments, els comunistes haurien pogut fer sortir al carrer la seva gent armada i forçar un altre full de ruta. No ho van fer perquè els unia amb la dreta nacional antifeixista un pacte no escrit de resistència.
Mas no és De Gaulle, encara que en tingui temptacions. El seu gest és resistent, a la seva manera. És obvi que les situacions només es poden comparar formalment, more didactico. Però el general-president, conscient que les qüestions materials, econòmiques eren subordinades a les decisions polítiques, va exclamar « l’intendance suivra”, que volia dir que ell no s’havia de preocupar de les coses menudes. Aquest és exactament el càlcul que ha fet Mas i en funció d’això ha dissenyat la seva estratègia, tàcticament peculiar, amb aspiracions d’esser patentada com a invent polític. Si l’intendance suit, i d’aquesta manera un vot darrere l’altre suma una majoria absoluta al parlament, podria obtenir, per la via dels fets, una confluència interclassista, que forci a IC i a les CUP a ésser purs apèndixs en la fase inicial de transició en aquesta proverbial suma a la qual tothom sembla aspirar. Perquè, si valia la suma per fer el referèndum, perquè no ha de valer per fer una cosa més ambiciosa com és construir l’estat interclassista?

El poder com a gir lingüístic

La seva cara expressa un màxim de persuasió alhora que concita un grau proporcional de dissuasió, efectes que semblen anul·lar-se mútuament. O que es potencien fins a anul·lar-se, la qual cosa ve a ésser el mateix. El bucle de la seva mirada, perfectament estudiada, en esbossar un no ma’ns land entre la intransigència i el gest clarivident, no sempre compensats, assenyala un límit eloqüent respecte a les seves possibilitats messiàniques.
Pablo Iglesias bis arrossega el carisma dubtós que acompanya els líders mediàtics de darrera generació. L’èxit fulminant de Podemos només es pot entendre gràcies a un ús estudiadíssim de la televisió i de la tecnologia 3.0. La seva és una figura destacadíssima del que Franco Berardi anomena la virtualització del contacte. Aquesta circumstància no en disminueix gens el mèrit però marca més cruament l’orfenesa intel·lectual en què es troba l’esquerra i, més en general, el discurs crític anticapitalista a Espanya. La seva rapidesa mental es basta per descol·locar no tan sols els seus replicadors més reaccionaris -cosa òbvia- sinó la més conspícua de les aspirants a dirigir l’única gran televisió “progressista” que permet l’espectacle actual.

Sorprèn de veure amb quina confiança argüeix Pablo Iglesias l’argument de la llei per tal de triomfar i dur endavant les seves decisions transformadores damunt la resistència del poders financers. Els recalcitrants hauran de complir la lleu i prou. Que no se’n parli més. La mateixa denominació del nou partit polític traeix una impotència espessa encara que tanmateix inconscient. Fa un eco estrany al Yes, we came de Barack Obama, tan decebedor. Que diferent d’aquell tan real “Hemos podido con ellos”! amb què Joan Garcia Oliver es referia al temut exèrcit després de certificar que el proletariat organitzat, amb el suport d’una part de les forces de policia, havia derrotat la sublevació militar el 19 de juliol i obligat els generals a rendir-se.

La immensa virtualitat que va significar el moviment dels indignats tenia el punt feble de la manca de programa i d’articulació. També es va criticar l’absència de persones. No pas el fet que no tingués liders visibles sinó que no s’encarnés en persones concretes. Ara tenim un lider solitari sense mobilització al darrere, només una plataforma electoral incipient que acabarà concretant-se de manera precipitada quan sigui el moment de votar. Això fa que el recorregut de Podemos tingui data de caducitat. Aquesta començarà a comptar des del moment que Pablo Iglesias arribi a la presidència del govern. Iglesias diu que no aspira a fer una política d’esquerra sinó que es vol un representant “majoritari”. Aquesta estranya forma de bolxevisme és la negació mateixa de la política.

Si definim per negació la ideologia de Podemos més enllà de les etiquetes que ells mateixos s’autoimposen i amb què un cert altaveu mediàtic els designa de manera complaent, no apunta a un projecte de depassament de la situació socioeconòmica actual, postburgesa però més irracional i inequitativa que mai, sinó més aviat a una mena de reformisme utòpic homeopàtic. L’únic qüestionament de la propietat que gosa apuntar és el que ja figura pràcticament a totes les constitucions liberals del món i que es redueix a una clàusula especial de defensa d’uns suposats interessos superiors de l’estat. Però no es diu res sobre el predomini escandalós de la propietat lucrativa en el capitalisme actual i en el parasitisme de les relacions del capital respecte al treball.

El nou radicalisme prêt-à-porter es calça amb estètica hipster. La “mise-en-scène” de les seves intervencions públiques es troba encara en construcció si n’exceptuem les aparicions del seu líder. Però Podemos ha renunciat voluntàriament a tot llenguatge revolucionari. Insistim a remarcar: llenguatge. Arrencar com pústules els mínims girs que el discurs dominant atribueix als excessos verbals del radicalisme sembla la tàctica lingüística que més escrupolosament segueixen.
Costa creure que el gir lingüístic serveixi per trencar el nucli dur, gairebé metafísic de la política europea. Per què xerrar doncs de l’espanyola? No és possible derogar la reforma laboral i mantenir-se a l’UE; no és possible sortir de l’Otan i romandre a la UE. No és possible revertir les retallades i les privatitzacions, garantir l’habitatge sense moure’s de la UE. No és possible recuperar la sobirania fiscal i monetària si no se surt de la UE. I tantes coses més.

So What

Jean-Claude Juncker ha sortit a la palestra i s’ha agradat. Salvant el “petit détail” de què l’acusen, s’ha mostrat amb l’eufòria miserable dels euròcrates. No emprenyeu el comissari! No ens sortiu ara amb els  casos de corrupció! Podem dir: el sistema disposa de l’eficacíssima trama d’antídots per contrarestar la virulència que esclata al bell mig del capitalisme beautiful i mostra el cinisme d’un subsecretari o el d’un president de la Comissió europea escampant la seva merda cap a una altra banda. Em direu que la sinècdoque funciona a la perfecció al regne corrupte. El petit ducat de Luxemburg representa,  no tan sols retòricament, els grans estats en la seva cursa folla per tal de contribuir al festum del capital. No ens demaneu que ens aturem en plena cursa! Que us heu pensat? Ens emprenyen amb els  casos de corrupció “legal”!; ens emprenyen amb l’arbitrarietat fiscal, amb la rastellera de formes d’enginyeria comptable i els canals ocults d’evasió que utilitzen els poderosos per a sortejar el codi penal.

Durant els anys 70 i 80 Brussel·les es considerava la “plaque tournante” del tràfic de drogues. Les màfies internacionals operaven des d’allí per distribuir la mercaderia a tots els punts del continent. A  French Connection es mostrava la cara violenta del bandidatge de guant blanc. Avui Luxemburg no té més valor qualitatiu que el d’ésser el signe cridaner que oculta la realitat ubiqua de l’apropiació.   L’espectacle mediàtic de la corrupció oculta  per uns moments la història anodina en què creix i es multiplica l’abús de posició econòmica i la influència declarada de les grans corporacions. Ara bé, el mirall necessari de la Corrupció és el discurs moralitzant invers; la vindicació regeneradora, en posar èmfasi tan sols en la corrupció, no fa sinó reforçar el mite i esdevé el seu aliat principal.

Els plutòcrates no són plutòcrates perquè afavoreixin, permetin o simplement tolerin les pràctiques corruptes, sinó que ho són malgrat això. L’argument de la corrupció és el més feble dels arguments que justifiquen la necessitat de canviar radicalment el sistema. En aquest sentit, algunes consignes de Podemos són com un contracant  dins la litúrgia orquestrada del poder, una crítica moralitzant de canvi, similar al discurs amb què el Psoe va accedir al govern a Espanya el 1982. El desenllaç el coneixem: trenta anys de legislació per blindar els drets dels poderosos i per construir la seva impunitat a l’esquena de  les llibertats individuals i col·lectives. Trenta d’anys de contrareformes laborals per abaratir estructuralment els salaris i consolidar la societat dels tres terços. Trenta anys de dissuasió, de desconnexió entre la producció i la riquesa. Trenta anys en què s’ha anat veient la irrealitat de les possibilitats de justícia i d’igualtat i ens hem topat de nassos amb l’omnipotència de la manipulació. Si els moviments d’oposició a la política volen tenir una virtualitat han de proposar una forma d’acció política nova. Cal que treballin el desenvolupament d’un “poder refractari a la idea de fer-se amb el govern” (en paraules de Paolo Virno, a “Virtuosismo y revolución”,1994).

Mentrestant la Unió Europea continuarà legislant contra els pobles i exclusivament a favor d’unes elits. Els estats continuaran fent de commis voyager de les multinacionals i en molts casos d’assessoria jurídica, malgrat alguna multa administrada a benefici del principi de realitat.

La decisió fractal

La decisió d’un polític o fins i tot la d’un govern sencer ja no tenen la virtualitat d’ésser executades ipso facto sinó que s’integren en una cadena d’impulsos, en un procediment que òbviament ha de donar algun resultat però que de cap manera responen a l’esquema de causalitat. Aquest ha estat el gran canvi del segle XXI respecte als decennis centrals del segle anterior. En aquest sentit, la fantàstica manifestació de l’onze de setembre de 2012, seguida de les seves exitoses rèpliques posteriors, com la cadena humana i d’altres que encara estan per succeir, van ser en certa manera fenòmens enganyosos. No pas enganyosos en funció de llur finalitat o de les forces que expressaven sinó en funció de la seva pròpia hipertròfia. Massa demostració per a tan poc. I aquesta no és una conclusió que es pugui treure passats tres anys sinó que estava inscrita en l’origen del fenomen. L’extrem que significa que un milió i mig de persones surtin al carrer amb una consigna clara i amb una proposta política aparentment inequívoca i transparent, s’esgota en la seva pròpia fascinació. La política de seguida hi ha posat un límit. L’estratègia de la dissuasió va ser l’argument ventral de la política internacional a la segona meitat del segle anterior. La possibilitat i fins i tot la probabilitat de la destrucció total del planeta era el límit que dictava els designis de la política de blocs. Un bloc contraresta l’altre. Les decisions es prenien en funció de l’àrea d’influència que cadascú tenia més o menys encomanada. A hores d’ara, però, la política no pren directament les decisions, tant sols les executa. La qüestió catalana corre el risc d’eternitzar-se mentre els poders reals, els grups estratègics, els bancs, les multinacionals i les seves cadenes de comandament intermediari, no arribin a una distribució que els sigui satisfactòria, a una conllevancia. Mentrestant la política només pot ésser erràtica, és a dir fractal, trencada, fracturada sense abast sobre les línies principals, sobre el sistema. Des del moment que es va començar a parlar de “dret a decidir” hem tingut un estrany post festum que s’ha anat perllongant La riada de manifestants ha demanat sempre formalment el mateix. Ja vam assenyalar en aquest blog l’estrany silenci sobre els escàndols financers que han afectat profusament al que ara alguns anomenen “la casta”. Estranya absència, també, sobre la crueltat social que es vehicula.

Sota la premissa de l’espoli fiscal d’Espanya sobre Catalunya s’evacuen del discurs altres espolis, escàndols majúsculs que afecten a l’entramat dominant catalanesc.
La demència global del sistema econòmic no semblen designades en absolut, també ho hem dit, en aquesta seqüència de manifestacions.

S’endevina una mena de “glacis”, de territori de protecció més enllà de la petició del dret a decidir. Hi ha una moral pública o col.lectiva? Sartre no va arribar a dir que aquesta moral es deriva de la relació contractual, com sí que va fer-ho Deleuze (vid. La pensée nómade, dins L’île déserte et autres textes, Minuit, 2002) . Si hi ha un sentiment de pertinença nacional, un conjunt de representacions culturals i simbòliques, una noció de territori o de pàtria, no li queda altra sortida sana que la de ser conflictiva, una mica com la mauvaise conscience sartriana o el ressentiment de Nietzsche.

Res no ens estalvia la duplicitat, el combat íntim que dóna a l’individu la seva dimensió moral en el si d’una societat atenallada per la injustícia, per la desigualtat, per la distancia entre el que és i el que podria ser.

Un sistema polític no institucionalitzat, com tantes vegades es diu, sinó provisional, aturat a mig camí de construir-se però, paradoxalment, tancat i barrat per forces mandarinals que han servit el privilegi de la monarquia i el conglomerat de la Transició i dels pactes que se’n deriven, va llançar la consigna “enriquiu-vos” i va reeixir en l’operació de reduir la política a una cursa per veure qui portava més gent a una manifestació. Els qui no s’hi avenien eren condemnats a un particular “pacte de la fam”. Els qui quedaven fora d’aquest sistema només tenien precisament les manifestacions, i aquestes en la mentalitat del poder es veien cada cop més relegades a ser un subproducte del terrorisme. I cada nova concentració era un repte compensatori. L’”oasi català”, tan vantat per força historiadors i gairebé tots els tertulians, no era tal oasi sinó un sistema d’enriquiment i de clientelisme que vegetava als afores d’aquest sistema, posem que en una barriada marítima, una banlieue mitjana-alta, ben comunicada. Un poeta va dir, servem els mots encara que no ens quedi país. No ho faig literal. I els mots van resistir, i resisteixen.

A tan pobre lema es redueix el símptoma de mala consciència dels intel·lectuals catalans? És aquesta la praxi de l’independentisme d’esquerres – força ben representat a l’estat major de l’Assemblea nacional catalana- les forces del qual es conformen a convertir-se en avantguarda del president? Massa preguntes que no poden ésser contestades simplement amb el dret a decidir, encara menys quan l’aplicació d’aquest dret no és a mans del polítics. El joc de pulsions col.lectives i d’imaginari social -que no arriben, malgrat tot, a ésser totalment escombrades pels interessos econòmics i estratègics òbviament en joc- que mou el dret a decidir o la independència no poden ésser canalitzades en el camp de fractals en que es mou la política de les nostres societats.

 

CREDIBILITÀ

El més gran bloguer d’Europa, Beppe Grillo s’ha vist oficialment amb el nou cap de govern italià, Matteo Renci; al seu camp (Palazzo Chigi)li ha dit que li nega la confiança (la fiduccia) a causa de la seva essencial manca de credibilitat. Li ho ha dit a la cara (amb una mica d’espectacle al voltant, perquè hi havia streaming  al despatx de Renci i uns quants ho van veure) però després ha fet una conferència de premsa i s’ha esplaiat amb el seu estil característic. Ens agradin més o menys el Grillo i el seu moviment bloguer i ara parlamentari anomenat  5 Estrelles, el seu gest  és una primera plantofada seriosa al Presidente del Consiglio i exalcalde de Florència. La credibilitat pot ser una paraula trampa, òbviament, però en certa manera significa el pal de paller de tot el sistema. Ja m’agradaria que un rival polític de Rajoy o de Mas els digués amb la mateixa naturalitat que no tenen credibilitat. La manca de credibilitat de Renci és encara en bona manera una presumpció (tot i que que la majoria de gent el coneix i no se’n fien ni poc ni gens i encara menys els del seu partit, l’antic PDI i ara PD, dit altrament l’etern PCI de Bordiga, Gramsci, Togliattij Berlinguer, d’Alema, etc. El filòsof italià Diego Fusaro ha definit l’evolució dell PDI com “la paràbola degenerativa de l’esquerra”.  En canvi, la dels inquilins de Moncloa o Plaça Sant Jaume, que no són di sinistra sinó ben bé di destra, amb tots els matisos que calgui fer, és clamorosa i està avalada pels fets i/o per les omissions. Canviem credibilitat per fidelitat. Aquesta ve de foedus, fe, confiança. D’aquí deriva infeudació, submissió al senyor, a la senyora.

El problema és, doncs, a qui estan infeudats aquests dirigents, o les seves persones respectives, o sigui màscares. Com a ciutadans del carrer els saludem i ens poden semblar tan amables o desagradables com qualsevol altre. No es tracta de complots; en aquest sentit la teoria del complotisme o de la conspiració pot tenir o no valor, pot ser o no refutada només en funció de la veritat dels fets que es denuncien. La majoria de vegades no són complots sinó el funcionament implacable de la cadena de comandament, flux i reflux de consignes, d’interessos que beneficien sempre els poders que no es presenten directament a les eleccions. No cal que un oligarca, un especulador o un financer immensament poderós truqui a un ministre o diputat per fer-li fer el que li convé. Difícilment, però, el ministre o diputat actuarà objectivament contra els interessos de la finança i dels poders dominants. El problema és que tenim un sistema d’oligarquia de facto. La cançó és vella però de rabiosa actualitat i la prova ens esclata cada dia només obrint els ulls i parant les orelles.

————————————————————————————————————————————————————————————

SALVA D’OR

Fa ja molt de temps però ho recordo bé. Un matí de febrer de 1974, a l’Institut, debatíem sobre Puig Antich. Entre les ungles ens pujava un glapit d’ira. Els dies s’allargassaven com a segles i les nostres nits bullien pertorbades per l’espectre d’una imatge impronunciable, de la seva joventut eternitzada en la cara, i que uns dits innocents encartellaven.

En aquells anys una imatge podia servir per no morir. A Barcelona es palpava un silenci diferent, una esca d’ira i de venjança. Ens semblaven massa anys d’anar passant, d’abaixar el cap. Una pel·licula de Rovira Beleta havia presentat el seu suplici deu anys abans. Un film que he tornat a veure fa pocs dies. Els qui el van condemnar volien cometre el crim perfecte per no semblar criminals, van cometre una mort impune, burocràtica.

Un dels més emotius poemes sobre Puig Antich és el que li dedica Vicent Andrés i Estellès, escrit pocs dies després de la seva cruel, inhumana i vergonyosa mort  (vergonyosa per als qui la van decretar) :

És temps
És temps! 
És temps 
d’anar 
amb la cara ben alta 
creuant les avingudes 
els balcons 
la misèria 
l’esperança 
amb el cor en un puny 
enlairat 
més alt que l’alba 
molt més 
ferruginós 

Jo no t’¡he conegut 
        però et recorde 
com l’infant sobtat que escoltava 
         el relat 
del combatent d’esventrades espardenyes 
           de l’afusellat 
i l’escoltaves en silenci 
    amb els ulls molt grans 
        i rodons.

 Caldria no oblidar que el cas Puig Antich no és un episodi més de la lluita antifranquista, entesa com a tal lluita antifranquista, sinó de l’activisme i la resistència transformadora o revolucionària. 

19 de juliol

Generales traidores

Generales traidores:
mirad mi casa muerta,
mirad España rota:
pero de cada casa muerta sale metal ardiendo
en vez de flores,
pero de cada hueco de España
sale España,
pero de cada niño muerto sale un fusil con ojos,
pero de cada crimen nacen balas
que os hallarán un día el sitio
del corazón.
Preguntaréis ¿por qué su poesía
no nos habla del sueño, de las hojas,
de los grandes volcanes de su país natal?
Venid a ver la sangre por las calles,
venid a ver
la sangre por las calles,
venid a ver la sangre
por las calles!

Pablo Neruda

(España en el corazón, 1937)

Els mots captius

Mustapha Khayati, en el preàmbul a un nonat diccionari situacionista, va escriure – i tradueixo: “Quan el poder s’estalvia d’usar les armes és perquè deixa al llenguatge la cura de mantenir l’ordre opressiu. Encara més, la conjugació de tots dos (s’entén que del llenguatge i de les armes) és l’expressió més natural de tot poder” ( “Les mots captifs”, Internationale situationniste n°10, mars 1966, pàg 50 a 55).
I quan aquest mateix poder no és que estalviï el llenguatge, que ja controla totalment, ni tampoc l’ús discrecional de la violència intimidatòria, sinó que professa un llenguatge tot ell reduït a consignes, reduït a una funció reguladora? Què ens resta aleshores? Quan la summa d’inhibicions amenaçadores i l’ implícita pau armada decretada pel llenguatge, no necessiten l’acció directa de les armes, quin present ens queda? Potser una violència consubstancial a la nostra forma de vida, una violència en camí d’esdevenir món?

També ens recorda Khayati que els enciclopedistes (Diderot, Voltaire, etc.), encara sota el jou del poder feudal, somniaven unes definicions tan rigoroses i precises de les coses que les posarien a cobert de les manipulacions de la tirania. Tenien per designi preparar una versió futura del poder, tal vegada la infinitud intemporal d’un poder immune a qualsevol atac, a qualsevol envestida?

Ens sona a actual tot això? O és que l’eternitat del capitalisme com a forma del poder econòmic i l’acomodació de les seves estructures a aquest discurs, no és també una ultima ratio, la pacificació final de la querella entre el llenguatge i el poder en benefici exclusiu del poder o millor, una versió mutilada del llenguatge, esdevingut pura màscara, mera persona del poder?

Deleuze-Guattari escriuen “Tout mot d’ordre doit être déduit de la somme de particularités d’une situation politique déterminée. Si l’on objecte que ces particularités renvoient justement à la politique et non pas à la linguistique, il faut marquer à quel point la politique travaille la langue du dedans, faisant varier non seulement le léxique, mais la structure et tous les éléments de phrases, en même temps que les mots d’ordre changent.”(“Postulats de la linguistique”, dins Mille Plateaux, Le Seuil, 1980, p.106).

No es vol dir que no siguem lliures per parlar, fins i tot amb violència. Es vol dir que els enunciats que contesten una determinada situació d’imperium , justament per la violència del poder que ha tenyit el llenguatge, només són entesos políticament en els termes que aquesta violència designa. Es converteixen en llenguatge captiu.

Un pas endavant, dos passos enrere. Aquest era el timing de la revolució segons Lenin. Era un dogma o simplement l’acomodació a les circumstàncies?

Efectivament, els mots són esclaus i la revolució, acèfala, parafrasejant Georges Bataille: “l’homme s’est enfoui de sa tête comme le condamné de la prison”(dins Acéphale, nª 1, 1932).

Els primats poden fer dibuixos, segons sembla. La mà que podria agafar una ploma – sí, ho dic bé, una ploma, perquè l’ordinador és una altra cosa, menys lacaniana sens dubte- la mà agafa un pinzell o un llapis que li ha donat el zoòleg o el curador del parc; i es posa a traçar figures, ja siguin mimètiques o simbòliques.

En la màquina dels moderns, diu Giorgio Agamben, (Lo abierto, Pre-Textos, Valencia, 2005 “el fuera se produce por medio de la exclusión de un dentro y lo inhumano por la animalización de lo humano”.

Mal instal.lats en l’Imperium, sotmesos al reialme de la consigna, al mall de la idea reguladora, al devenir món de la violència i de la tecnologia (en el que té igualment de violenta) el pretext burocràtic per apallissar i humiliar-nos des del poder ens fa tornar enfants sauvages, bàrbars i estrangers.

No som convidats a la festa.

Dir el que s’està dient: literatura i ficció

Els escolàstics van caracteritzar el pensament amb una fórmula canònica: philosophia ancilla theologiae. Recordem incidentalment una obvietat: canon i canonge tenen el mateix origen etimològic.

Els teòlegs cristians, però, feien trampa, perquè anomenaven la Fe cristiana com a saviesa i, per mitjà d’una argúcia dialéctica, contraposaven la fe a la filosofía, tot situant-la en la cúspide del coneixement.

Però la suposada Saviesa dels doctors de l’església i de tot els seu hinterland universitari no era un objecte, un ens, sinó un telos, un estat virtual, una promesa escolástica, per dir-ho així. Amb la qual cosa tancaven el cercle de les ocultacions amb una ocultació encara més gran.

Set o vuit segles d’anàlisi linguïstica han demostrat que ell lenguatge no manifesta les coses, ni directament ni mediata, que no dóna presència ni fa transparent el tros de carrer que ens toca viure. Només manifesta un cert lloc des del qual organitzem o fem operacions o amaguem identitats o desidentificacions, o culpes o somnis. Aquest llenguatge pot tenir com a vocació, o com a invocació, el simbòlic. Els clàssics en deien representació. Merleau-Ponty en diu “la prose du monde”.

Però la literatura, si no vol ser insignificant (i ser llenguatge, per tant) no pot restar indiferent al principi que la fa autèntica. Si vol ser representació o prosa del món, no pot ser imitació, no pot deixar de dir el que, vulgui o no, està dient, encara que ho calli. En un sentit molt precís, i que no podré desenvolupar gaire en aquesta nota, encara que sigui ficció, la literatura no pot ser fictícia.

En la situació actual la literatura i la ficció han esdevingut dues coses diferents, gairebé dos gèneres. La ficció esdevé fictícia. Per més que multipliqui els discursos i les narracions amb la suposada intenció d’entretenir o, fins i tot, quan diu persguir el suposat fi moral de crear imaginaris, no deixa d’anar a repèl d’allò obvi, no deixa de lliscar, amb complaença, pel pendent de l’afàsia col.lectiva i “prolifera indefinidament”, com diu Michel de Certeau (La culture au pluriel, 1980); en canvi, la literatura intenta, o hauria d’intentar, de treure’ns de l’afàsia, de la violència de les relacions de poder.

La nostra cultura i no pas les cultures com es diu avui massa còmodament, fent la farina blana a un antropologisme relativista i pacificador, té aquest repte. Deixar de dividir o especialitzar els sabers com regnes de taifes per escapar precisament a la interrogació que desemmascararia la seva connivència (la dels sabers) amb aquells que precisament els oculten. La literatura no pot fer el joc als poders, no pot ser ancilla theologiae. No es pot limitar a renovar a cada generació un exèrcit d’escrivents que vagin posant al dia, amb premi literari inclòs, una trista rastellera de frases que comencin amb aquell:”La marquise sortit à cinc heures”.

Mieux vaut un désastre qu’un désêtre

Que les diferències econòmiques i les desigualtats socials s’han acentuat i corren tendencialment cap a una bretxa encara més ampla, sembla a hores d’ara una obvietat que no necessita confirmació estadística. I que aquesta penúria causarà dolor, malgrat que el regne de la mercaderia i la falsa abundància continuïn fent de pantalla, sembla descomptat ara com ara.
Però el pitjor de tot no és la pobresa, sinó la sensació d’haver perdut tot control sobre les decisions que afecten a la nostra vida. Viure d’una manera que se’ns esmuny, a part d’assenyalar que el pa continua essent un futurible damunt del qual molts s’han de llançar (Piotr Kroptokin, La conquesta del pa), vol dir que la solidaritat no pot partir de la nostra condició actual, sinó de la que volem per al futur.

Segons una idea de Slavoj Zizec, si les motivacions del governant són desconegudes, com en la tàctica del “shu”(dins la tradició confuciana), el que ens queda són únicament les lleis escrites, la normativa universal sancionada. De manera que, contra el maquiavelisme dels qui governen brandant només les lleis que els convénen o que fan, tot ignorant i incomplint les que els desmenteixen, els enganys o les promeses incomplertes d’un Rajoy, per exemple, podem exigir estrictament els drets que emanen literalment de les lleis –encara que no ens agradin-, començant per la Constitució espanyola del 1978 la qual, entre d’altres coses, diu que qualsevol ciutadà tindrà dret a tenir un habitatge digne i un lloc de treball, i que enumera com a drets inalienables força altres preceptes ara radicalment escarnits, com la independència del poder judicial.

Com que ja fa molt de temps que el mercader (sigui d’armament, de bons sobirans o de productes farmacèutics) ha aconseguit de transmetre la ideologia del mercat a la pròpia víctima dels intercanvis deiguals, els parlaments mateixos han esdevingut la Taula de Canvi -per fer servir una paraula medieval catalanesca- i no precisament de canvi social sinó purament de moneda.

La dialèctica de l’amo i de l’esclau ha fet que l’hegemonia no sigui sinó una figura de l’economia. Ja s’ha demostrat que el famós préstec a la banca no era, finalment, sinó un escàndol més, una maniobra florentina per tal que les properes retallades semblessin imposades per la Merkel o pel Fons monetari Internacional i no per les senyories del govern.

El centre ja no és avui on ens volen fer creure. El parlament com a forma de la sobirania popular porta més de mig segle de retard en la seva eficàcia respecte a la dominació o a l’hegemonia, la qual ha trobat els mitjans per neutralitzar-lo.

Alain Badiou al seu llibre Conditions, (Paris, Seuil, 1992) diu que val més un desastre que un des-ésser, si es permet el barbarisme derivatiu que provoca la traducció literal del terme (veure títol d’aquesta nota). Badiou encarna un pensament-acció, certament problemàtic però arriscat, contra l’actual estat de coses. En la millor tradició dels intel•lectuals propositius com Pau de Tars (sant Pau), autor de les famoses epístoles, com Ignasi de Loyola, fundador de l’organitazió monacal moderna i d’un mètode ascètic (els Exercicis espirituals), com Charles Fourier, enginyer social dels falansteris en tant que ideal que pretén conjugar harmònicament la vida quotidiana i la producció, com Henry David Thoreau, creador de la comunitat “Walden” (Life in the woods) i del concepte de desobediència civil que va inspirar, entre d’altres, Gandhi.

Les “condicions” a les quals fa referencia el filòsof Badiou obren la via per rebutjar, d’antuvi, la ideologia « liberal » del victimisme. Aquí liberalisme no vol dir adhesió al model econòmic dominant, sinó més aviat una actitud políticament correcta, d’adhesió a valors universals o de “tolerancia” màxima. Aquest liberalisme “a l’americana” (per dir-ho així) presuposa un cos social victimitzat, en paral•lel al cos real lacerat del individus-víctimes colpits per les afegides i acumulades pèrdues i desqualificacions, ja sia quant al seu nivell de vida-consum, quant a la seva capacitat de ser curat de les malalties, quant a la liliputització dels drets laborals.

Per cert, com ha dit Zizec, per què les condicions laborals no són un tema polític que obtingui dels senyors diputats, com en el seu moment ho fiu el dret a vot per a les dones o, més recentment, el reconceixement del matrimoni entre persones del mateix sexe?

Totes aquestes victimitzacions, algunes més que d’altres, cal reconèixer-ho, al capdavall no fan sinó bastir un programa que confirma l’estat de coses actual i que, a tot estirar, pretén preparar-nos a evitar el pitjor. Finalment no deixa de ser l’altra cara d’esperar-lo (el pitjor) i de preparar-se perquè (el pitjor) esdevingui de totes totes.

En canvi el “desastre” que propugna Badiou és el que anomena un Esdeveniment-Veritat, preferible a la humiliació, o sigui la possibilitat d’enfrontar-se amb el cinisme devergonyit dels qui diuen administrar l’economia (per evitar d’anomenar pels seu nom el capitalisme), sempre a benefici d’inventari i amb l’àrbitre a favor.

Els arbres d’un liberalisme benpensant respecte a valors universals sovint no ens deixen veure el bosc ben poblat d’agressions ben precises a persones, a cossos.

Quelque chose s’est installée entre nous

Entre els romàntics hi havia un concepte que volia dir força coses sense representar un sentit precís. Era una mena de sobrentès i derivava d’un acord tàcit entre -diguem-ho així- bohemis, escriptors i tota mena de lletraferits o pisseurs de copie (avui en diríem periodistes culturals). Se sentia o no se sentia. Es tenia o no es tenia. Era una imatge del món, de certs móns, més aviat intramundans. Era l’spleen. L’spleen era la religió nova de la modernitat. La promesse du bonheur que es definia no pas a la mesura de la moral o de la bellesa clàssiques sinó lligant-les totes dues en un acord. I allò bell, per tant, es definia de cap i de nou. La immediatesa, la imatge, la ciutat com a mirall de tots els artificis. Ens ho recorda magníficament Robetto Calasso al llibre La Folie Baudelaire (2008). Es compartia un estat d’esperit, un humus, una mena d’embriaguesa sense efectes secundaris.

Aquest spleen tenia la virtualitat de ser un terreny de maniobra per eixamplar, més que no pas per restringir. Era una idea de fons, no necessàriament profunda, però si profundament cultural, com ho era, per exemple, la lluita de classes per a un partidari de Marx o de Bakunin. Per exemple, si la sensació de malenconia o d’avorriment distanciat que es propi de l’spleen passa inadvertida en una traducció és, justament, perquè era un intangible essencial per entendre el seu lloc en el món. Si es perden aquestes coses s’ha perdut gairebé tot. L’estil desapareix.

En el joc de la seducció els pobles no són diferents de les persones. Catalunya o – posem- les seves classes mitjanes, s’han cansat d’esperar en la cita que tenien amb l’estat espanyol.
Espanya arriba a la cita fora de temps i li diu: “suposo que no m’ha esperat, oi? No vaig poder venir, em sap greu”. I Catalunya li contesta: “sí, sí, vaig esperar el que no té nom, però no hi fa res. “Quan vaig arribar al bar hi havia un paio que s’assemblava molt a mi. De sobte ja no el vaig veure més. I com que havia arribat jo mateix una mica tard em vaig imaginar que vostè s’havia confós i se n’havia anat amb ell. Així, doncs, vaig girar cua. No s’ho prengui malament, però a partir d’avui entre vostè i jo s’ha instal•lat alguna cosa que ja no té remei, una sensació de monotonia, veïna de la indiferència”.

Pensar que aquesta sensació d’abandonament o de seducció decebuda té a veure amb l’economia, amb les balances fiscals, amb les seleccions de futbol o amb una història comuna, és equivocar-se, si més no de to. Tan simptomàtic com és ignorar la lluita de classes ( o la seva ombra) darrera cada decisió política, sigui quina sigui, incloent-hi la idea de tenir un estat propi.
Ara, els que ens provoca desconcert en la idea d’independència de Catalunya és sobretot que no sigui reversible, com sí que ho és, sempre, el contingut de l’spleen, com ho són els millors poemes de Baudelaire. I que no es pugui traduir sense perdre’n gairebé la part més substanciosa de la paraula.